El Blog de Ribals

Bon dia, tarda, nit, Ribaleros i Ribaleres!

Aquest post torna a estar especialment pensat pels nens i les nenes de les escoles catalanes que ens acompanyen en aquest projecte.

Perdoneu que hagi trigat tant en tornar a escriure alguna cosa expressament per vosaltres, però és que… en les quatre setmanes que portem aquí no hem parat de fer això:

 

 

 

 

 

 

 

 

Treballar, treballar i treballar de dilluns a diumenge. Si, si, de dilluns a diumenge, perquè l’altre diumenge que vam anar al mercat també vam estar treballant, perquè també ho vam gravar…

I clar, tot i que els altres posts els podeu llegir si voleu… m’imagino que són una mica més rollo, perquè només parlen de tots els tràmits burocràtics i avorrits que estem fent per aconseguir coses pel CEAT.

Però per fi, aquest diumenge, hem pogut anar a fer un petita excursió, i menys mal…perquè jo ja torno a Lima aquest dimecres que ve, i marxar d’Abancay sense haver fet ni un dia de vacances… no m’hagués agradat gens!

Així que… aquest post és per explicar-vos el nostre dia de vacances.

 

 

 

 

 

 

 

Vam anar al mateix lloc on havíem estat d’excursió amb els nens i les nenes del CEAT l’any passat, però només amb la família de la nena del bateig.

 

 

 

 

 

 

 

El primer animal es una estruç, que segur que la deveu conèixer d’alguna excursió a una granja escola.

El següent és una llama, que dona llana i s’ha d’anar amb compte perquè si s’enfada escup, i us asseguro que no ha de ser molt agradable que un bitxo tan gran com aquest t’ompli la cara de babes…

 

 

 

 

 

 

 

El tercer animal és, evidentment, un mico. I tot i que sembla tant simpàtic… el separen dels visitants dues reixes, perquè… mossega! I té uns ullals que no donen gaire confiança, la veritat.

Després ve el puma. El de la foto té només dues setmanes de vida i ja és bastant més gros que qualsevol gatet dels que tenim a les cases. Perquè us feu una idea del tamany, el diámetre de les potes és més o menys el mateix diàmetre que el d’un got. Menys mal que no ens va treure les ungles!

 

 

 

 

 

 

 

Després vénen els cèrvols, que són semblants als nostres d’aquí però d’un color més gris. I que són súper amigables i es deixen donar de menjar sense mossegar ni fer-te mal.

I per acabar… els ulls més bonics i les pestanyes més llargues d’Abancay, la “vicuña”. Que dóna una llana millor que la de la llama (bastant cara, per cert) i que a més no escup. Si s’enfada pot ser que et tiri aire a la cara, per avisar-te, però no t’acaba tirant babes. Tot i que amb l’alè que té… entens ràpid el missatge! (I si no a la tornada li podeu preguntar a la Raquel! Jejejejeje).No us recorda la cara d’algun altre animal que viu a l’Àfrica?

I bé, després de veure tots aquests animals, menjar “chicharrón” (porc fregit), fer algunes fotos i jugar amb la Natsumi (la nena del bateig), de camí cap a casa vam trobar-nos una gàbia amb el rei dels Andes.

 

Us animo a que busqueu informació sobre perquè el condor és considerat un animal   especial aquí al Perú; perquè, tot i ser tant lleig, potser us acaba caient una mica bé.

Perquè us comenci a crèixer la curiositat us explico que pot medir fins a 1’40m i que amb les ales desplegades pot fer fins 3’30m d’amplada.

Està declarat monument natural a Chile, pot volar fins i tot a 7000 m d’alçada sobre el nivell del mar, pot menjar 5kg de carn al dia, però si fa falta pot estar dejunant fins a 5 setmanes i quan tria una parella està amb ella tota la vida.

Impressionant, no?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Preciositats precioses!!!!!

En 10 dies em torneu a tenir per terres catalanes… se m’ha passat volant!!!!! A més… aquí a Abancay em queda menys d’una setmana, perquè per tenir temps d’arribar a Lima amb marge per agafar l’avió haig d’agafar el bus el dimecres aproximadament, i avui ja és dijous!!!!

No dic que no haguem fet feina en tot aquest mes, perquè sí que n’hem fet, i molta… però com que encara no he vist els nens/es del CEAT em dona la sensació de que encara n’hauria d’haver fet molta més.

A banda de tots els tràmits amb els diferents organismes, he estat fent les formacions per als tutors/es del CEAT, i estic molt contenta perquè tinc la sensació de que han après moltes coses noves i han començat a canviar (aquest any si) la concepció de l’educació que tenien.

Han après a jugar i poc a poc s’han convertit en un equip de treball cohesionat. També han rigut i viscut experiències que eren novedoses per ells.

 

 

 

 

 

 

 

Hem tractat temes tan diversos com la programació d’activitats, les dinàmiques de grup, la prevenció de conductes de risc, l’autoritat positiva, els jocs, etc.

I tots els tutors han expressat que estan molt contents d’haver pogut participar i que han entès perquè és important l’educació en el lleure.

 

 

 

 

 

 

I jo com a formadora, la veritat és que m’ho he passat súper bé!!!!

I bé… a banda de les formacions, doncs… he fet fotocòpies, he treballat a l’ordinador, he tingut reunions, he fet programació, he buscat recursos per passar-los-hi als profes, vaig baixar un dia al barri del CEAT a veure els nens:

 

 

 

 

 

 

I també vaig baixar a penjar el cartell per començar avui a fer les inscripcions… yuju!!!! Podré veure tots els nens i nenes d’una vegada!!!! I és que… tot i que sé que la feina que he estat fent és per ells, en el seu benefici, i que té més profit que no pas que em passi hores jugant amb ells… esl trobo a faltar!!!

 

 

 

 

 

 

Aixi que avui, amb una mica de sort… a jugar!!!!!!!!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Estimats i estimades Ribaleres!

Feia dies que no us deia res, eh? És que hem tingut tanta, tanta feina, que no sé ni com explicar-vos-ho perquè us feu una idea…

Vam començar la setmana (que per cert, ara me n’adono que se’ns ha passat volant) intentant concertar entrevistes amb els organismes oficials. Després d’un dilluns genial on semblava que tothom ens estava fent cas… vam arribar a dimarts, que havia de ser el dia de les reunions ja amb l’alcalde i amb el director regional d’educació.

Doncs bé… el dimarts no va anar tant bé… ens vam trobar de secretaria en secretaria, passant d’un “vuelva usted mañana” a un”no se encuentra en este momento”, “está reunido”, “está fuera”, etc. I així durant dos dies. Us podria enseñar moltísimes fotos com aquesta:

 

 

 

 

 

 

Tot i començar a estar desmoralitzats amb totes les negatives i totes les portes tancades, vam decidir seguir amb la nostra estratègia de pressió utilitzant els mitjans:

 

 

 

 

 

 

I la veritat és que al final ha sorgit efecte sortir en la mateixa edició que les notícies que parlen de la vaga de miners, la següent vaga general i les notícies sobre les carreteres que hi ha tallades a causa de les pluges (aquí a Abancay no ho estem notant, però pels voltants està havent força esllavissades i rius desbordats).

I just el dia després d’aquesta darrera entrevista (han estat tres al llarg de la setmana) vam aconseguir reunir-nos amb el que seria el nostre conseller de benestar social i el regidor d’educació. No ens ho podíem creure!!!!

 

 

 

 

 

 

Però és que a més, posteriorment, vam poder tancar una entrevista amb l’alcalde (que estava resultant més inaccesible fins i tot que els càrrecs de govern regional, tot i tenir un carrec menor…) i…. agafeu-vos… portar-lo fins el terreny on tenim previst el nou local!!!!

L’haurieu d’haver vist amb por d’embrutar-se les sabates… no és que vulgui ser dolenta, però ens hem trobat amb un alcalde una miqueta… especial. Així com hem tingut la sort de trobar-nos amb un Germà Director de La Salle súper proper i súper animat, i un regidor de Benestar súper interessat amb el projecte… l’alcalde és lleugerament més distant.

Però bé, el cas és que al final, no sabem ben bé perquè (o si) li hem caigut en gràcia i va acceptar acompanyar-nos,  i perquè quedi constància, aquí va la foto:

 

 

 

 

 

 

I el resum de totes aquestes primer negatives i després reunions exitoses, hem pogut tancar els següents acords:

La regidoria de benestar de govern regional ha acceptat replicar el projecte en diferents barris i asumir el sou dels tutors (i convertir-lo en un sou real i no només en una propina).

I la municipalitat (l’alcalde) ha acceptat asumir les despeses de reforma del nou local.

Jo no vull cantar victòria fins que no ho vegi, perquè mai se sap, però… pinta bé no????

 

Preciositast precioses!!!!

Estem a tope!

El dijous vam acabar el dia a les 22 hores, deprés de fer una reunió amb la Sílvia (coordinadora general del projecte aquí a Abancay), el Marco (marit de la Sílvia i ex alcalde d’Abancay) i el Julio (cap d’una tele local d’aquí) i vam estar elaborant un pla d’acció per implicar a les autoritats i per exercir una mica de pressió utilitzant els mitjans de comunicació.

 

 

 

 

 

 

Després d’un debat molt interessant sobre educació i els mecanismes que ofereix l’educació en el lleure de cara a reduir diversos riscos en població amb dificultats d’integració social, vam començar a plantejar-nos quines han de ser les vies per accedir a diferents organismes oficials.

Vam decidir començar amb una mica de pressió social utilitzant els mitjans de comunicació, de cara a evidenciar que existeix una necessitat en la població abanquina que no està sent coberta pel govern d’aquí.

Un cop fet això la idea és demanar entrevistes amb la DREA (direcció regional d’educació d’Apurímac), la municipalitat (o sigui, amb l’alcalde) i un cop aquests organismes hagin reconegut el projecte (tenint en compte que l’avala La Salle) poder dirigir-nos a govern regional (el que vindria a ser la Generalitat d’aqui) per buscar recolzament també.

Va sorgir també la idea de presentar el projecte a la UTEA (universitat) per aconseguir un conveni de pràctiques de cara a que hi hagi alumnes de la unversitat que puguin donar un cop de mà als profes del CEAT i a diverses empreses mineres que estàn a l’alça  aquí per tal que puguin implicar-se en el finançament del projecte.

Després de totes aquestes idees vam decidir properes accions a nivell de mitjans i ja vam començar el dissabte a sortir a la tele!

 

 

 

 

 

 

I potser no us ho creure-ho, però ja hi ha gent que m’ha vist! D’aquí a Hollywood!!!!

 

 

 

El dilluns varem començar les reunions i formacions amb els professors i professores del CEAT.

Després d’explicar-los-hi una mica les novetats que tindrem aquest any (hi ha algunes que les vareu saber vosaltres abans que ells) varem començar la revisió del curs passat.

La veritat és que estic molt contenta perquè han fet molta feina, i tot i que encara els hi queden moltes coses per aprendre d’educació en el lleure, la veritat és que dóna la sensació que s’han esforçat molt.

 

Tot l’equip està molt motivat i amb moltes ganes, perquè després d’un ant de treballar amb els nens  i nenes de la Patibamba Baja els han acabat agafant carinyo i han anat prenent consciència de les greus dificultats per les que passen aquests nanos. Així doncs, tot i que el voluntariat no sigui el més habitual aquí a Perú, i tot i que els diners que els donem per fer aquesta feina no són molts (ja que de moment es tracta d’un sou simbòlic) estan començant amb moltes ganes de seguir treballant i seguir ajudant tant com ho estan fent.

 

Al fer la revisió ens hem adonat que algunes coses no han funcionat del tot com ens agradaria; el local és petit, no hi ha hagut prou material per fer tallers i algunes coses del material escolar s’han de canviar. Però no passa res, les avaluacions serveixen per veure que cal millorar, i farem mans i mànigues al llarg d’aquest més perquè tot allò que no hagi anat del tot bé vagi millor l’any que bé.

En canvi, també hem pogut veure que la feina ha tingut un fruit. Els professors de les escoles dels nens i nenes que venen a fer reforç al CEAT estan molt contents perquè creuen que sí que han millorat en els seus estudis, i els nanos han estat tant contents de venir que l’últim dia de classe es veu que ploraven i tot perquè no volien que s’acabés!

 

Així que, en realitat, per ser el primer any, estic molt contenta amb com ha anat tot. I ara només queda seguir treballant per seguir millorant!

 

 

El diumenge passat varem anar al mercat. Ja feia dies que volia escriure aquesta entrada per explicar-los-hi als nens i les nenes de Catalunya que estan col·laborant amb nosaltres com és el mercat dels diumenges.

Ja vam tenir l’oportunitat d’explicar-los-hi algunes coses, però segur que n’hi ha d’altres que ni se les imaginen!

Perquè, per exemple, tot i que ja deuen saber que la mel surt de les abelles, potser ni s’han parat a pensar que hi ha algú que l’ha de posar dins dels pots de vidre. A Europa això ho fa una màquina, però aquí… és una cosa que s’ha de fer a mà! I s’aprofita qualsevol recipient per fer-ho, perquè aquí tot el que es pot reutilitzar es reutilitza! Veieu que la senyora té el panal a davant dins d’un gibrell? Menys mal que ja no hi havia abelles!!!

I… tot i que també molts deuen haver vist mercats al carrer, quants de vosaltres heu pogut veure que tinguin el menjar a terra? Al nostre país no està molt ben vist que el menjar estigui a terra, oi? Però aquí el posen damunt d’unes estores o dins d’unes caixes i a la gent no li importa si la fruita o la verdura estan a terra, perquè després a casa es renta i no passa res! Així que nosaltres (l’Osvaldo, la Raquel l’Eva i jo) també comprem verdures i fruites del mercat, encara que estiguin a terra. I sabeu què? Hem provat els mangos més bons que haguem tastat mai! Estaven súper dolços!

 

El que sí que no ens hem atrevit a comprar són la carn i el peix… estem tant acostumats a que vagin dins d’un plàstic que veure’ls així, a l’aire, a vegades amb alguna que altra mosca volant a prop… ens ha fet fàstic, i no ens hem atrevit. I això que els peruans sí que en compren, i se la mengen, i no es posen malalts… però ves, nosaltres no devem ser tant valents com els peruans!

Ara bé, us hem d’explicar un secret.. tot i que el menjar d’Abancay ens agrada força, i que comprem al mercat com tothom d’aquí… algun dia també ens hem fet pizza al forn! Perquè també trobem a faltar alguns dels menjars bons que tenim a casa! Sobretot el pa, que aquí el substitueixen per arròs i es fa molt difícil trobar pa semblant al nostre. De moment sí que hem trobat una mena de tortes que són el més semblant al pa i que les comprem per esmorzar… el dia que trobem pa de debò, ja us avisarem! Si no potser ens l’haureu d’enviar, perquè el trobem molt a faltar!

Seguidors i seguidores de les nostres aventures… ahir va ser un dia molt profitós!!!!

Ben d’hora al matí vam baixar al local del CEAT, per veure com està, si cal pintar-lo de nou, quines tasques cal fer, etc.

La veritat és que sí que caldria fer algunes coses… sobretot repintar-lo. L’època de pluges fa molt mal a les instal·lacions que com el CEAT tenen tants espais semi a l’aire lliure i algunes parets amb l’ humitat han perdut part de la pintura.

També caldria renovar la decoració de les parets i moure tot el mobiliari. I comprar els nous estris de lectura i escriptura, i…

 

 

Però, però, però… potser no caldrà fet totes les coses! Perquè…. TATXAN-TATXAN…

El més probable és que aconseguim canviar-nos de local! Ahir al matí vam anar amb el Germà Manuel a veure el terreny que tenen els Germans de La Salle al barri de la Patibamba Baja, molt a propet del local actual i és fantàstic!!!!

És molt gran, té un munt de prat per jugar, dos arbres gegants que donen ombra i una antiga construcció que encara es pot fer servir.

Vam anar a veure-la després amb una arquitecte conegut i ens va dir que es pot aprofitar sense problemes, que no té cap dany estructural i que només caldria fer quatre coses (com per exemple inventar algun tipus de sostre)

Parlant després amb la Sílvia ens va dir que era factible que els Germans de La Salle tinguessin fons per pagar les quatre coses que s’han de fer i que programarem una reunió per veure com ho gestionem.

Així doncs… si tot surt bé… només caldria utilitzar els antics locals del CEAT durant un parell de mesos i després… cap al nou local, on jugar a l’aire lliure no serà perillós perquè no hi passen les combis (els autobusos d’aquí), on els germans petits dels nens i les nenes que vénen al CEAT podran esperar-los tot jugant entre els arbres, amb la sorra i les plantes, on hi haurà una aula per cada curs i no una aula per cada dos i on, a més, aquestes aules seran més grans!

He programat una reunió amb l’alcalde per veure si ens pot donar un cop de mà en algunes coses (deixar-nos un tractor per aplanar el camí d’entrada al nou local, aconseguir berenar per als nens i nenes del CEAT, etc.).

També una reunió amb el que a Catalunya seria el departament d’Ensenyament perquè reconeguin el projecte i poder fer peticions oficials de material, sou del professorat, reconeixement de la feina feta…

I una altra amb la Universitat per aconseguir alumnes en pràctiques que donin un cop de mà als profes que s’encarreguen dels nens i nenes del CEAT cada dia.

A més, l’arquitecte ens va passar un parell de contactes que ens poden ser molt útils de cara al documental (canals de comunicació, grups de música,..), i fins i tot ens va portar a veure un concurs de comparses de carnestoltes que es feia en un barri de les rodalies d’Abancay.

Així que com podeu veure… Va ser un dia molt i molt complert!

Avui hem anat al mercat, prometo penjar demà una entrada del blog per explicar-los-hi als nens i les nenes de les dues escoles que ens han ajudat amb el documental com està el mercat aquest any.

I demà tenim la primera reunió amb l’equip de profes del CEAT, així que això serà una altra entrada…

Us cansareu de llegir!

Preciositats precioses!!!!

Ja estic a Abancay… de fet ja fa un parell de dies que estic aquí, però sorprenentment les coses aquest any estan anant bastant ràpides i la veritat és que encara no havia tingut uns minuts per explicar-vos cosetes.

Després de 17 hores d’autobús que et fan anar prenent consciència de que estàs arribant a la fi del món… vam arribar a Abancay, una mica amb la sensació del dia de la marmota… una altra vegada aquí i aparentment res no ha canviat… Però no és del tot cert, perquè si hi ha algunes coses que ha canviat… jo. Estic més disposada a acceptar aquest lloc amb totes les seves particularitats i sembla que la ciutat ho està notant i m’està acollint millor.

Estic tranquila amb els ritmes, prenent-me també temps per mi… i fins i tot sembla que plou menys que l’any passat i que totes les coses estan passant més ràpid, sense les eternes esperes que eren tan típiques aquí.

A més aquest any han canviat al director de La Salle i el d’aquest any és molt bona persona i està disposat a ajudar en tot el que pugui en el projecte del Ceat. Vam tenir reunió ahir al matí i vol que signem un conveni de colaboració per implicar a l’escola en el projecte del CEAT.

A més parlava de la possibilitat de cedir-nos temporalment el local de la parròquia que La Salle té a la Patibamba baja, demà baixem a veure’l per veure quines possibilitats hi ha. Encara no vull cantar victòria, però sembla que al germà Manuel l’hagin portat els Reis Mags per aconseguir moltes de les coses que demanavem l’any passat! La veritat és que en un país tant religiós com aquest és molt important comptar amb el suport institucional d’una entitat com La Salle i podria ser que se’ns obrin moltes portes.

El fet d’estar gravant un documental també ens està ajudant, de sobte totes les institucions governamentals estan disposades a què ens reuim amb l’alacalde i amb qui faci falta! El que fan les càmeres! I això que no em començat a gravar!!!!!

M’he retrobat també amb el Nick (el nen que la Bea volia adoptar l’any passat) i tot i que no va ser especialment carinyós (el Nick és un nen que es pren els seus temps per les coses i les persones, i a més…estava jugant en un súper tobogan gegant…) va ser súper tranquilitzador que estigués bé.

Així que en general estic contenta… La setmana que ve començarem dilluns ben d’hora la feina amb els i les professores del CEAT i començara la feina de debó!

 

Ja us aniré explicant, perquè al tenir menys temps aquest any haurem de treballar més ràpid… i tenint molta més feina amb tot el tema del documental!!!!

 

Així que mans a l’obra!!!!

I de nou estic aquí… després d’un any..però aquesta vegada sense la Bea… De nou al meravellós Hostal Iquique a Lima on sempre ens tracten de meravella, de nou fent temps per agafar el bus a Abancay, però sense la fantástica papallona que m’acompanyava l’any passat!

No us penseu que estic sola eh? M’acompanya l’Osvaldo, i en una semana arriben la Raquel i l’Eva! Així que estic acompanyadíssima!! Són un grupet maquíssim que ja us aniré presentant a mesura que passin els dies i els articles del blog.

Però el cas és que  ells no em faran d’acompanyants ben bé en el centre de reforç escolar, ja que venen a gravar un documental sobre el projecte, no a trencar-se el cap amb mi sobre com s’han de fer les coses per treballar el lleure en un país tant diferent al nostre.  Així que sembla que será tot moolt diferent a l’any anterior.

Tot i que sembla que de moment les coses es repeteixen com si estiguessim al “dia de la Marmota” (mateixes hores de vol, mateix hostal a Lima, mateix taxi des de l’aeroport…), la veritat és que en el fons és tot completament diferent.

Tal i com deia, aquest any no compto amb el recolzament a l’hora de prendre decisions i de preparar coses que tenia l’any passat amb la Bea, i això ho trobaré molt a faltar.

Per altra banda, aquest any som un equipàs de quatre, cosa que pot tenir moltes avantatges a l’hora de cobrir les hores mortes que sempre existeixen a Abancay.

A més, venim amb el projecte super concret de gravar unes imatges que ens serveixin per muntar un documental posteriorment, i això será molta feina segur!

Seguim amb que jo ja coneixo la realitat que em trobaré, i espero que això em faciliti la feina aquest any; ja sé quines són les facilitats i quines les dificultats que presenta una ciutat com Abancay, així que no aniré tant perduda com l’any passat.

També conec el projecte i les persones que el formem, i també els organismes que ens poden donar un cop de mà.

Així doncs espero que tot això que ja sé em permeti  intentar aconseguir algunes de les coses que vam demanar-los-hi als Reis Mags l’any passat. Qui sap? Potser quan arribem a Abancay demà al matí ens trobem que ja hi ha algunes que s’han complert… no?

 

Ja us informaré de si ha estat així o no… No teniu tantes ganes de veure els nens i nenes del CEAT com jo?