El Blog de Ribals

Us intentaré fer un resum del que estant sent els nostres darrers dies aquí al Perú, ara ja de vacances (a la tornada ja caurà la reflexió sobre el projecte). Ep! No poseu aquesta cara, que només ens hem pres una setmana de vacances!!!!! I coincideix amb setmana santa!!! 

Bé, vaig per feina. El dimecres vam marxar d’Abancay i vam arribar a Cuzco. Després de buscar un hostal vam estar buscant tota la informació necessària per arribar a Machu Pichu de la manera més barata (no us imagineu com es passen amb els preus del transport). Un cop esbrinada tota la informació, a sopar i a dormir, que al dia següent havíem de matinar!

I bé, el dijous, ben d’horeta a agafar un bus cap a Santa Maria. Des d’allà havíem d’agafar un altre bus que ens portaria a Santa Teresa, i d’allà agafar una combi (són unes vannettes que fan trasllats curts) que ens portaria a l’Hidroelèctrica de Sta Teresa, que és des d’on surten els trens que van a Aguas Calientes, que és el poble des del que es puja a les runes de Machu Pichu. Fàcil no?

Doncs no!!!! Un cop a Sta Maria ens diuen que arrel de les pluges han caigut els marges de les muntanyes i la carretera està inaccessible pels cotxes, així que només es pot arribar a Sta Teresa caminant… bé doncs… caminem! Cal dir que eren les 14h, així que vam arribar a Sta Teresa a les18h, en aquesta hora aquí ja s’ha fet de nit, així que ens vam haver de quedar a dormir, un dia perdut que no teníem previst, menys mal que el camí valia la pena.

Al dia següent, ja divendres, ens dirigim a l’Hidroelèctrica (en combi, menys mal, perquè si no eren dues hores més…) i un cop allà preguntem pel preu del tren que puja a Aguas Calientes. 20 euros per persona per un trajecte de 35 minuts!!!!! Què s’han tornat bojos???? Com es nota que PerúRail és un monopoli!!!!! A caminar s’ha dit! I si, si, i tant que vam caminar, dues hores i mitja! Menys mal que era planet i el camí preciós…

Per fi, unes quantes hores després del previst (unes 15) vam arribar a Aguas Calientes, i després de deixar la motxilla a l’Hostal vam pujar corrents cap el Machu Pichu. Sobren les paraules, no es pot explicar, aquí van un parell de fotos:

I bé, després de pujar la samarreta de Ribals fins a les runes (i tornar-la a baixar, evidentment) vam començar el nostre camí de tornada. Primer cap a Cuzco,millor no us ho explico perquè  a causa d’una infecció estomacal vam haver-nos de baixar els pantalons amb Perú Rail i agafar un tren, impossible desfer el camí d’anada caminant un altre cop.

I després de Cuzco cap a Puno. Hem decidit tornar a Lima per un altre camí per veure altres paisatges encara que sigui des del bus i per estalviar-nos totes les corves que hi ha per travessar les muntanyes que hi ha entre Cuzco i Lima. I la veritat és que ha valgut la pena perquè hem pogut conèixer la Península de Capachica i concretament el poble de Llachón.

Es tracta d’un poble paradisíac, gairebé la fi del món. Ens han acollit a casa del Richard Cahui, el president de l’Associació de turisme vivencial, una preciosa casa feta de fang amb un entorn impresionant i on ens han donat un tracte espectacular.

Podriem posar-vos moltes fotos perquè l’entorn es realment increïble, però hem preferit posar-vos la referència de casa del Richard i… una foto que no es podia amagar… jutjeu vosaltres mateixos/es:

A que nos us hem defraudat? Jejejejejeje!

Bé, ara ja només ens queda arribar a Lima i agafar l ‘avió de tornada. Com que farem 10 hores d’escala a Atlanta potser podem explicar-vos alguna cosa dels yanquis!!!

A l’arribada segur que escriurem alguna entrada final de reflexió-avaluació, no us amoïneu que encara no ens acomiadem!!!

Ja s’acaba la nostra estada a Abancay …, just ara que ja ens coneix tot el poble, les dones de la fira (mercat), que ens paren pels carrers per seguir preguntant si hi ha lloc al CEAT, que les mares ens conviden a “matecitos” (infusions) per acomiadar-se de nosaltres i donar-nos conversa. Just ara que ja ens estàvem convertint una mica en abanquinas, amb els nostres barrets i les nostres ojotas (sandàlies de pneumàtic). Però tot el que comença té un final.

Tot i així hem aprofitat la setmana (per variar). Els / les professors / es s’han esforçat molt perquè ens anem a casa contentes del treball realitzat. Han cantat amb els / les nens / es, ballat, rigut, treballat, jugat … En fi, han fet que s’ho passin d’allò més bé.
Vaaaale …. I han continuat amb les tasques … Cada vegada els nois / es més controlats / des i més cohesionats / des. Esperem que tots aquests avenços no siguin només perquè és la nostra última setmana aquí … segur que no!

Per la nostra part, per acomiadar-nos, els hem regalat una sessió de cançons (ULELE, la Xina, El ball del King Kong, i la resta, que ja coneixeu), ens hem immortalitzat a través d’una foto grupal per seguir acompanyant-los en aquest curs, per donar-los ànims quan els perdin i perquè no oblidin el que amb nosaltres han après (que pel que diuen és molt).

I per acomiadar dels / de les professors / es ens vam anar de respir (aquí s’estila molt) al pont de Pachachaca i les termes de Sant Tomàs. Després d’una llarga caminada, arribem al pont colonial (els encanta el colonial!). Com el sol “achicharraba” busquem l’ombra d’un arbre per dinar ia seguir caminant. La recompensa va arribar quan vam poder posar els peus a l’aigua calenta de les termes. I a que no sabeu? De tornada, ja amb la cantimplora buida, no se’ls ocorre altra cosa que parar a prendre chicha de jora calenta (és com la sidra, però calent i de blat de moro). Puaj! El camí que ens faltava per arribar a Abancay el vam fer amb carro, després d’una llarga espera, però clar, qualsevol torna caminant, en pujada, després de la chicha de jora!

I en resum, ens n’anem contentes, amb la sensació d’haver fet molta feina, tot i que encara quedi molta més per fer. Hem aconseguit una mica de roba per als / les nens / es, hem arreglat el local, hem capacitat l’equip, hem acabat amb les formacions militars per aconseguir formacions en cercle, deixem l’equip amb una concepció diferent de l’educació, hem gestionat algun recurs amb els organismes oficials, els deixem “deures” a l’equip perquè ells també segueixin gestionant alguns recursos més, hem elaborat un munt de registres per avaluar la feina feta quan finalitzi el curs i mil coses més. No hem aconseguit un local propi, però el més més important, hem fet somriure a alguns nens i nenes que ja no passaran les tardes al carrer.

Ens n’anem amb alegria i amb la sensació d’haver deixat alguna cosa bona aquí, fins l’any que ve, que algun / a Ribalera / a continuï amb la feina.

I ara … una setmaneta de turisme, per portar la samarreta de Ribals fins a dalt del Machu Pichu (anar-se’n del Perú sense veure-ho seria gairebé pecat!).

Per fi, vam provar els cuys (cobais, aquí se les mengen, tot i que semblin bastant a les rates), molt a pesar de la A.P.A.D. (Associació Protectora dels Animals Domèstics). I per matar el remordiment de consciencia, uns “tragos” de “frutillada” (una beguda feta amb blat de moro fermentat i maduixes)
Tot això per agafar forces per començar el dilluns amb hores d’ordinador. Per modificar el Reglament de Règim Intern, el Projecte, els registres i les fitxes de control i preparar la formació que teníem pendent …, que encara tot i costar molt d’organitzar (no hi havia manera de concertar dia i hora) va ser tot un èxit. Doncs encara que la proposta era atrevida (vam voler tractar el tema de l’expressió corporal, que aquí costa molt), els nois i noies van respondre molt bé.

Tot això amb càmera en mà, perquè tots vosaltres conegueu a la gent amb qui hem compartit aquests dies al Perú, els carrers de Abancay i les mares constantment demanant-nos (suplicant moltes vegades) que agafèssim els seus nens/es en el CEAT . Si no haguéssim tingut el límit físic del local i del pressupost (per pagar als/les professors/es) ja estaríem atenent a 150 nens / es o més.

D’altra banda, pel que fa a la part més “antipàtica” de la feina, per garantir que el CEAT funciono el millor possible, hem hagut de reestructurar l’equip de professors/es. Per començar, hem reemplaçat a la coordinadora per un professor que ens sembla que té més iniciativa, més compromís amb el projecte i més experiència en la professió i per acabar li hem demanat a una professora que no segueixi en l’equip (per falta de puntualitat i assistència al treball en molts casos). Així, l’antiga coordinadora ocuparà el seu lloc.

I per tancar la setmana i oferir als nens i nenes de CEAT una experiència diferent, ens hem anat al Mirador (gràcies a la solidaritat dels nostres companys/es de Ribals), ja que la majoria de nens/es no ho coneixien, no havien vist cap dels seus animals, ni acostumen a tenir l’oportunitat de jugar en res semblant a un parc, així que van gaudir de valent, us afegim algunes fotos perquè pugueu comprovar per vosaltres mateixos la cara de felicitat.

Els caps de setmana tan gustosos com sempre …

El dissabte a Curahuasi i al Canó de l’Apurímac. Segons sembla, un dels Canons més grans del món. I després d’haver de “negociar” el preu del “carro” (arribant a estalviar 15 sols), empènyer per treure’l del fang unes quatre vegades, recollir una dona indígena amb certa olor a alcohol i brutícia i amb nadó a la gepa, caminar contra el vent durant uns 20 minuts amb el taxista com a guia … va merèixer la pena.

El diumenge a Ampay. I després d’una hora esperant a les nostres guies (les profes), 10 hores de passeig, mullar-nos fins als ossos, caminar entre la boira fins perdre’ns, trobar unes cabanes, “contractar” esporàdicament a una nena perquè ens guiés, gairebé escalar per camins de cabres … va merèixer la pena.

I entre setmana …

Vam començar el dilluns “donant-los el toc” als professors perquè arribin a l’hora i es programin les activitats d’una vegada. Sembla que ha sorgit efecte i aquesta setmana les coses han funcionat una miqueta més a “la catalana”. Vam seguir el dimarts trencant amb les formacions militars per començar a fer cercles on tots els infants es puguin veure les cares, i sabeu què? Hem introduït la “Gossip Box”!!! Els encanta!
Però … “no se vayan todavía, aún hay más”!

Després d’arreglar el terra, els obrers van deixar un munt de sorra, i què hem fet amb ella? El sorral! Vam haver de carregar uns troncs de fusta de més de 50 quilos totes soles i palejar sorra fins a les agulletes, però … va merèixer la pena.

Sembla com si els Reis Mags ens haguessin escoltat una mica, fins i tot sembla que de l’escola d’educació especial sobren alguns xandalls que els dóna el govern i ens els cediran per al CEAT. Ara només faltaria que ens caigués un local del cel, no?.

També hem tingut temps de seguir amb les formacions per els i les professor / es, i en una d’elles vam estar parlant extensament sobre la necessitat de posar límits (que falta venia fent) i donant estratègies per poder posar-los de forma respectuosa i sense violència. I és que un dels problemes que veníem observant en el CEAT és que deixen als infants fer el que volen perquè no saben com frenar-los sense cridar o castigar. I la veritat és que també estem veient resultats, tant de bo durin …

I per acabar la setmana amb una guinda final, ahir divendres, inauguració amb èxit, amb chicha morada, (una beguda típica d’aquí que està boníssima, si trobem blat de moro morat a la tornada ja us la prepararem), crispetes, chifles (rodanxes de plàtan fregides ), camote (rodanxes de moniato fregides), galetes de xocolata i brindis inaugural amb moscatell!

Així que, en resum, va merèixer la pena!

Després d’una petita excursió el diumenge a l’Oest més llunyà (i si no, digueu-nos que us sembla aquesta foto, només falta una bola d’aquelles de les pel·lícules), hem començat de nou una setmana laboral.

El dilluns vam fer una petita reunió, en la que van quedar coses per parlar, però que a l’equip se li va fer llarga! I això que després els vam convidar a dinar! Realment els ritmes d’aquí i d’allà no s’asemblen gens! Sabem d’algunes persones que ja s’estarien estirant dels cabells (a mi m’ha sortit una cana…). Tot i que també en sabem d’altres que s’ho prendrien amb més paciència que nosaltres, que som una mica exigents…

Bé, el cas és que després de la reunió i del dinar, ens en vam anar al CEAT. Era el primer dia que anàven a fer una cosa que els profes d’aquí anomenen activitats permanents. Ens ho havien estat explicant i no ho haviem entès massa bé… Que si és un espai on els nens se socialitzen, expliquen les coses que volen a la resta, perden la vergonya… Una imatge val més que mil paraules:

Si, estan formant en filera d’un, cada curs una fila. I diuen quelcom així com:

Formen. Cuadren columnas. Firmes. Descansen. Atención!!!

No ens ho podiem creure!!!!!! Però no us amoïneu, dilluns tornem a tenir reunió i canviarem això, a partir d’ara… cercles!!! Bé, com que no volem imposar res els hi proposarem i ho provarem una setmana, a veure que els hi sembla. Els hi volem explicar que és una mica més democràtic i que és més fàcil que els nens i nenes estiguin atents, ja que en comptes del clatell del davant, es veuen tots les cares. Ja us explicarem com va…

Parlant de formacions, hem començat també les formacions de l’equip. Vam començar amb una formació sobre pedagogia, què vol dir educació, què vol dir ser educador, etc. I és que aquí ténen una idea bastant escolar d’educació i els volem ampliar la concepció… I ahir vam fer una formació sobre jocs per donar-los-hi recursos. No hi ha massa fotos perquè hem gravat un vídeo, però us en deixem una, ok?

I l’altre pseudo-projecte que hem començat és el d’oferir un espai pels nens i nens que encara no van a Primària i que per tant no es poden apuntar al CEAT, però que tota la tarda ronden per allà els voltants sense cap adult que els cuidi. Amb aquests nens no programem activitats, només els acompanyem en els jocs que ells sols proposen, i la veritat, no necessiten gaire cosa més que la presència d’un adult que els doni seguretat, s’ho passen pipa jugant solets, i com que hi ha sorra i fang per parar un tren, doncs vinga a fer castells i “plantar arbres”!!!

Com podeu veure seguim anant de bòlid!!! Tant que devem algunes respostes a alguns mails!!!! Intentarem fer-ho el cap de setmana, ok?

Els nens i nenes, sorprenentment, tenen més ganes de fer els seus deures que de jugar, el que ens ha proporcionat algun petit moment de frustració. Imagineu-vos. Falta una professora. L’oportunitat per ensenyar als nens i nenes una altra cosa. Jugar!!!

- “Professora, preferim fer les nostres tasques” – Luz, de 7 anys.

La Sandra, respira, es resigna i els ajuda en les tasques …

Segon round. Els nens de secundària ens demanen gairebé plorant (literal) que els inscriguem al CEAT. No hi ha ni recursos materials, ni infrastructura ni professorat per atendre’ls. Amb aquest entusiasme no els podem deixar sense alternativa. Així que els proposem anar a aprendre jocs nous a una pista que hi ha prop l’endemà. La Sandra i la Bea es preparen tota una llista de jocs dinàmics. Arriba el dia. Ens acostem a la pista i els xavals seuen a les grades … La Bea i la Sandra els animen a participar … Res a fer. Hi ha uns nois més grans a la pista i els fa vergonya. Apareixen tres pilotes rodant i la Bea i la Sandra queden en un segon pla. La qual cosa no seria un problema si gaudissin del joc creat per ells mateixos. Però el resultat és un continu pilotejar pilotes sense sentit ni diversió.

I en veure als nens amb tantes dificultats, de relació, de joc, de presa de decisions, d’assertivitat, ens han sorgit un milió d’idees. Idíliques, és clar. Però no menys “expressables”,. Aquí van!:

Estimats Reis Mags:

Ens agradaria poder construir un local propi, i invertir en materials i espais adequats per al joc. Que funcionés també als matins per atendre els que encara no van a l’escola (2-5 anyets). Un local amb sorral, una taula d’aigua, gronxadors, materials Montessori, fustes, pintures, plàstics, teles …
Vaja, tota una escola bressol!

El local, és clar, seria prou gran per poder acollir, a les tardes, a nens i nenes des de 2 a 15.

Estaria obert des de les 15,30 fins les 19,30 per tenir temps per fer els deures -és veritat que ho necessiten- i aprendre jugant.

També ens agradaria que un dels vostres patges ens portés “refrigeri” (un snack) per a cada nen, perquè no tots s’alimenten adequadament.

Potser un d’aquests paquets amb roba que envieu a Europa a aquests nens amb tantes coses, s’us podria extraviar fins aquí. Doncs a la Patibamba el celebrarien amb gratitud, i per allà potser ni el troben a faltar.

Si a més convencessiu al Govern del Perú d’implementar la carrera d’Educació Social, podríem comptar amb professionals de l’àmbit. Doncs aquí van una mica perduts amb l’assumpte encara que tenen molta voluntat!

Esperem ansiosament el 6 de gener de 2012,

Bea i Sandra.

No creieu que li deixem tota la feina als Reis ja que per experiència sabem que no sempre et regalen el que els demanes …. Així que hem començat a demanar al Govern!
I com en aquest tampoc confiem molt, hem programat una formació d’educació social per als professors del CEAT; hem demanat roba als veïns i escoles; hem contactat amb una associació que fa educació de carrer (ens han demanat formació); anem a comprar materials per als més petits (amb ajuda dels nostres patges particulars treballadors de Ribals); dedicarem un espai fora del CEAT als que encara no han començat l’escola i als que ja van a secundària, i un llarg etcètera que està per arribar …

En fi, anem a fer-los-hi la competència als Reis i al Govern!

Bé, aquí estan les fotos promeses …

No hem acabat del tot, però té bastant millor aspecte que el primer cop que vam entrar, no?
Quan  professor / es i infants comencin a penjar dibuixos, làmines, etc. quedarà bastant bonic!

La setmana ha passat volant, i en canvi ens sembla que fa mil anys que vam arribar aquí, el temps té un altre ritme a aquest costat de l’Atlàntic.

Ens hem passat la setmana comprant materials per arreglar el local (personalment gairebé em dóna un cobriment de cor, una hora i mitja vam trigar a comprar dos pots de pintura, un segelladora i cinta de carrosser !!!!!!!!!) . També hem estat treballant dur al local, polir la paret, pintar, netejar, traslladar taules, cadires, llibres, …

Els abanquins (o com a mínim l’equip de professorat del CEAT) estan sorpresos del que treballem i de com ens hem implicat amb les tasques físiques. Nosaltres creiem que treballem normal, però clar, si ho comparem amb el ritme que acostumen a portar ells / es, potser sí que tenen raó …

La veritat és que ha estat divertit, els i les infants del barri s’han implicat molt, tenen molta necessitat que algun / a adult / a els faci cas, i de seguida que et poses a jugar mínimament amb elles, te’ls has ficat a la butxaca.

La relació amb les mares que han vingut a inscriure’ls també ha estat interessant. Són mares de famílies amb pocs recursos, però amb moltes ganes de fer coses perquè l’educació dels seus fills / es sigui el millor possible.

En alguns casos ha estat complicat aconseguir que vingués algun adult acompanyant als i les infants, i quan ho hem vist més difícil hem permès que s’inscribissin sol / es, ja que hem cregut més important que puguin asistir; més endavant intentarem visitar a casa seva per poder conversar amb els adults que els cuiden, si és que n’hi ha … (ens han explicat que alguns / es dels i les infants viuen sol / es).

Ens estem mobilitzant també juntament amb les famílies usuàries i els veïns del barri perquè el Govern d’Abancay arregli el terra de davant del local (és de terra, i en estar desnivellat entra fang dins el CEAT) i perque el que vindria a ser el Ministeri d’Educació ens faciliti suport econòmic i/o material.

Així que, en resum, la setmana ha estat bastant profitosa, ja que a més de tot el treball (i ens hem deixat d’explicar la reunió amb l’equip i el trasllat dels mobles), també ens ha donat temps de tenir un dinar ” oficial “amb les professores de l’escola especial on estem dormint i els germans de La Salle, assistir a l’elecció de la senyoreta de carnaval (un concurs de bellesa amb totes les de la llei, per veure-ho), anar a una festa tradicional i visitar una família que hem conegut, així que com podeu veure, no perdem el temps !!!!!

Ja van passar les vacances de la majoria de peruans i peruanes, ja que febrer és com el nostre agost d’allà (sols que només té 28 dies …)

Després d’hores d’espera per veure un acte, ja que ningú sap quan succeiran, i omplir la nostra nevera de les més suculentes verdures i fruites de la fira (mercat) de diumenge, ahir vam poder començar a treballar amb tot l’equip.

Així doncs, avui dimarts 1, com deia el nostre calendari: a pintar !!!!! I “la pasamos requetelindo”, il.lusionades amb el projecte, igual que els professors i professores, i nenes que tenen tantes ganes de començar que ens van ajudar a pintar per a acabar com més aviat

Quants dies sense dir-vos res !!!!!

Us fem un resum del que hem viscut fins avui, ok?

Des de l’últim dia en què vam publicar bàsicament el que hem fet ha estat viatjar en autobús, adaptar-nos a l’alçada, conèixer a la gent amb la que treballarem (per cert són adorables), instal.lar-nos al lloc on viurem aquests dos mesos i recuperar-nos del menjar del primer dia (una mena de sopa amb llet i algunes coses més que ens ha estat repetint dos dies !!!!).

Abancay, la ciutat de l’eterna primavera, és preciosa, envoltada de muntanyes i amb una temperatura suau tot el temps. Se suposa que ara estem en època de pluges, però en realitat no plou tant. Els abancaíns estan una mica aclaparats de tanta pluja, i fins i tot diuen que en els barris menys afavorits s’han caigut algunes cases de tova (barreja de fang, pedra i palla). La veritat és que nosaltres vam anar a veure-ho i no vam trobar les cases derruïdes … (estem descobrint que aquí la majoria de la gent és una mica ambigua … ara et diuen que després de les pluges començarà el fred, després et diuen que començarà la calor, t’avisen que no et fiquis en determinat barri, i després et diuen no és perillós …)

Tot i això, sí que és cert que el barri és bastant pobre, hi havia molt de fang per tot arreu, alguns nens descalços i bastantes esquerdes a les parets, però la gent semblava feliç, jugant al carrer, parlant en grups, prenent la fresca. …

En canvi a Lima … la majoria de la gent viu molt millor que aquí a Abancay, la família mitjana té més comoditats, però els que són pobres, ho són molt, hi ha més marginació. Vam veure molts / es nens i nenes demanant al carrer, indigència, persones (petites i grans) venent articles diversos (caramels, cotxets de joguina ,…)

En Abancay, en ser més petit i més rural …. és com si ser pobre no impliqués marginació. Si que hi ha gent que té més i gent que té menys, però ningú sembla passar gana. Tot i així, ja us anirem explicant, només fa tres dies que estem per aquí i no ho hem vist tot, segur.

Ens encantaria poder-vos fer un retrat del lloc, explicar com són els seus carrers, les seves cases, els seus mercats, la seva gent … però és complex. Intentarem fer algun reportatge fotogràfic i acompanyar-lo d’un text una mica elaborat a veure si us podem donar una idea, ni que sigui aproximada.

Pel que fa al projecte, el dilluns començarem a reunir-nos amb l’equip, veure el local, programar, etc. Ja us anirem explicant.

Se’ns oblidava! Si heu de passar per Lima, us recomanem l’Hostal Iquique, al carrer Iquique. És a prop del centre però no en el mig, el personal és super agradable i acollidor, té pàgina web i si cal et vénen a recollir a l’aeroport. En resum, producte BBB (bo, bonic i barat). Aquí teniu una foto!

Després de més de 24 hores sense dormir …. per fi arribem a Lima !!!!!!!

En realitat vam arribar el dissabte bastant tard (les 24 hores d’aquí), però ahir ens vam prendre tot el dia per recuperar-nos del jet lag i fer els tràmits necessaris parea agafar avui un bus que ens porti a Abancay (20 hores de viatge més!).

Vaaale, és veritat, també vam veure una mica de Lima … prendre uns sucs fantàsticament naturals que ens van costar 1’30 € (els dos sucs, i eren gerretes de tres gots!) i gairebé ens fiquem en un barri “poc recomanable”, però de seguida ho vam veure clar i vam donar marxa enrere.

Parlant de marxes, passejant ens vam trobar  amb una marxa militar, amb banda musical i soldats d’uniforme de gala que feien malabars amb el fusell …

També vam tenir l’oportunitat de passejar per un parc preciós, el vam trobar de casualitat buscant la terminal d’autobusos, aquí van unes fotos:

El viatge va anar bastant bé, encara que és raríssim viatjar més hores de les que diu el rellotge, i de sobte estar a l’altre costat de l’Atlàntic, amb sis hores de diferència, a l’estiu (fa força calor, més del que esperàvem, i si no que us ho diguin les nostres maletes plenes de roba d’abric …), sense haver dormit en 25’30 hores i amb un altre accent. Vaja, que el “xoc” té tela.

L’enllaç entre els dos avions el vam agafar pels pèls, però el vam agafar, les maletes van arribar estupendament i l’únic problema que hem tingut fins ara és que …. L’ORDINADOR PASSA LA CORRENT !!!!!!! Serà el jet lag?