El Blog de Ribals

Us intentaré fer un resum del que estant sent els nostres darrers dies aquí al Perú, ara ja de vacances (a la tornada ja caurà la reflexió sobre el projecte). Ep! No poseu aquesta cara, que només ens hem pres una setmana de vacances!!!!! I coincideix amb setmana santa!!! 

Bé, vaig per feina. El dimecres vam marxar d’Abancay i vam arribar a Cuzco. Després de buscar un hostal vam estar buscant tota la informació necessària per arribar a Machu Pichu de la manera més barata (no us imagineu com es passen amb els preus del transport). Un cop esbrinada tota la informació, a sopar i a dormir, que al dia següent havíem de matinar!

I bé, el dijous, ben d’horeta a agafar un bus cap a Santa Maria. Des d’allà havíem d’agafar un altre bus que ens portaria a Santa Teresa, i d’allà agafar una combi (són unes vannettes que fan trasllats curts) que ens portaria a l’Hidroelèctrica de Sta Teresa, que és des d’on surten els trens que van a Aguas Calientes, que és el poble des del que es puja a les runes de Machu Pichu. Fàcil no?

Doncs no!!!! Un cop a Sta Maria ens diuen que arrel de les pluges han caigut els marges de les muntanyes i la carretera està inaccessible pels cotxes, així que només es pot arribar a Sta Teresa caminant… bé doncs… caminem! Cal dir que eren les 14h, així que vam arribar a Sta Teresa a les18h, en aquesta hora aquí ja s’ha fet de nit, així que ens vam haver de quedar a dormir, un dia perdut que no teníem previst, menys mal que el camí valia la pena.

Al dia següent, ja divendres, ens dirigim a l’Hidroelèctrica (en combi, menys mal, perquè si no eren dues hores més…) i un cop allà preguntem pel preu del tren que puja a Aguas Calientes. 20 euros per persona per un trajecte de 35 minuts!!!!! Què s’han tornat bojos???? Com es nota que PerúRail és un monopoli!!!!! A caminar s’ha dit! I si, si, i tant que vam caminar, dues hores i mitja! Menys mal que era planet i el camí preciós…

Per fi, unes quantes hores després del previst (unes 15) vam arribar a Aguas Calientes, i després de deixar la motxilla a l’Hostal vam pujar corrents cap el Machu Pichu. Sobren les paraules, no es pot explicar, aquí van un parell de fotos:

I bé, després de pujar la samarreta de Ribals fins a les runes (i tornar-la a baixar, evidentment) vam començar el nostre camí de tornada. Primer cap a Cuzco,millor no us ho explico perquè  a causa d’una infecció estomacal vam haver-nos de baixar els pantalons amb Perú Rail i agafar un tren, impossible desfer el camí d’anada caminant un altre cop.

I després de Cuzco cap a Puno. Hem decidit tornar a Lima per un altre camí per veure altres paisatges encara que sigui des del bus i per estalviar-nos totes les corves que hi ha per travessar les muntanyes que hi ha entre Cuzco i Lima. I la veritat és que ha valgut la pena perquè hem pogut conèixer la Península de Capachica i concretament el poble de Llachón.

Es tracta d’un poble paradisíac, gairebé la fi del món. Ens han acollit a casa del Richard Cahui, el president de l’Associació de turisme vivencial, una preciosa casa feta de fang amb un entorn impresionant i on ens han donat un tracte espectacular.

Podriem posar-vos moltes fotos perquè l’entorn es realment increïble, però hem preferit posar-vos la referència de casa del Richard i… una foto que no es podia amagar… jutjeu vosaltres mateixos/es:

A que nos us hem defraudat? Jejejejejeje!

Bé, ara ja només ens queda arribar a Lima i agafar l ‘avió de tornada. Com que farem 10 hores d’escala a Atlanta potser podem explicar-vos alguna cosa dels yanquis!!!

A l’arribada segur que escriurem alguna entrada final de reflexió-avaluació, no us amoïneu que encara no ens acomiadem!!!

Ja s’acaba la nostra estada a Abancay …, just ara que ja ens coneix tot el poble, les dones de la fira (mercat), que ens paren pels carrers per seguir preguntant si hi ha lloc al CEAT, que les mares ens conviden a “matecitos” (infusions) per acomiadar-se de nosaltres i donar-nos conversa. Just ara que ja ens estàvem convertint una mica en abanquinas, amb els nostres barrets i les nostres ojotas (sandàlies de pneumàtic). Però tot el que comença té un final.

Tot i així hem aprofitat la setmana (per variar). Els / les professors / es s’han esforçat molt perquè ens anem a casa contentes del treball realitzat. Han cantat amb els / les nens / es, ballat, rigut, treballat, jugat … En fi, han fet que s’ho passin d’allò més bé.
Vaaaale …. I han continuat amb les tasques … Cada vegada els nois / es més controlats / des i més cohesionats / des. Esperem que tots aquests avenços no siguin només perquè és la nostra última setmana aquí … segur que no!

Per la nostra part, per acomiadar-nos, els hem regalat una sessió de cançons (ULELE, la Xina, El ball del King Kong, i la resta, que ja coneixeu), ens hem immortalitzat a través d’una foto grupal per seguir acompanyant-los en aquest curs, per donar-los ànims quan els perdin i perquè no oblidin el que amb nosaltres han après (que pel que diuen és molt).

I per acomiadar dels / de les professors / es ens vam anar de respir (aquí s’estila molt) al pont de Pachachaca i les termes de Sant Tomàs. Després d’una llarga caminada, arribem al pont colonial (els encanta el colonial!). Com el sol “achicharraba” busquem l’ombra d’un arbre per dinar ia seguir caminant. La recompensa va arribar quan vam poder posar els peus a l’aigua calenta de les termes. I a que no sabeu? De tornada, ja amb la cantimplora buida, no se’ls ocorre altra cosa que parar a prendre chicha de jora calenta (és com la sidra, però calent i de blat de moro). Puaj! El camí que ens faltava per arribar a Abancay el vam fer amb carro, després d’una llarga espera, però clar, qualsevol torna caminant, en pujada, després de la chicha de jora!

I en resum, ens n’anem contentes, amb la sensació d’haver fet molta feina, tot i que encara quedi molta més per fer. Hem aconseguit una mica de roba per als / les nens / es, hem arreglat el local, hem capacitat l’equip, hem acabat amb les formacions militars per aconseguir formacions en cercle, deixem l’equip amb una concepció diferent de l’educació, hem gestionat algun recurs amb els organismes oficials, els deixem “deures” a l’equip perquè ells també segueixin gestionant alguns recursos més, hem elaborat un munt de registres per avaluar la feina feta quan finalitzi el curs i mil coses més. No hem aconseguit un local propi, però el més més important, hem fet somriure a alguns nens i nenes que ja no passaran les tardes al carrer.

Ens n’anem amb alegria i amb la sensació d’haver deixat alguna cosa bona aquí, fins l’any que ve, que algun / a Ribalera / a continuï amb la feina.

I ara … una setmaneta de turisme, per portar la samarreta de Ribals fins a dalt del Machu Pichu (anar-se’n del Perú sense veure-ho seria gairebé pecat!).

Per fi, vam provar els cuys (cobais, aquí se les mengen, tot i que semblin bastant a les rates), molt a pesar de la A.P.A.D. (Associació Protectora dels Animals Domèstics). I per matar el remordiment de consciencia, uns “tragos” de “frutillada” (una beguda feta amb blat de moro fermentat i maduixes)
Tot això per agafar forces per començar el dilluns amb hores d’ordinador. Per modificar el Reglament de Règim Intern, el Projecte, els registres i les fitxes de control i preparar la formació que teníem pendent …, que encara tot i costar molt d’organitzar (no hi havia manera de concertar dia i hora) va ser tot un èxit. Doncs encara que la proposta era atrevida (vam voler tractar el tema de l’expressió corporal, que aquí costa molt), els nois i noies van respondre molt bé.

Tot això amb càmera en mà, perquè tots vosaltres conegueu a la gent amb qui hem compartit aquests dies al Perú, els carrers de Abancay i les mares constantment demanant-nos (suplicant moltes vegades) que agafèssim els seus nens/es en el CEAT . Si no haguéssim tingut el límit físic del local i del pressupost (per pagar als/les professors/es) ja estaríem atenent a 150 nens / es o més.

D’altra banda, pel que fa a la part més “antipàtica” de la feina, per garantir que el CEAT funciono el millor possible, hem hagut de reestructurar l’equip de professors/es. Per començar, hem reemplaçat a la coordinadora per un professor que ens sembla que té més iniciativa, més compromís amb el projecte i més experiència en la professió i per acabar li hem demanat a una professora que no segueixi en l’equip (per falta de puntualitat i assistència al treball en molts casos). Així, l’antiga coordinadora ocuparà el seu lloc.

I per tancar la setmana i oferir als nens i nenes de CEAT una experiència diferent, ens hem anat al Mirador (gràcies a la solidaritat dels nostres companys/es de Ribals), ja que la majoria de nens/es no ho coneixien, no havien vist cap dels seus animals, ni acostumen a tenir l’oportunitat de jugar en res semblant a un parc, així que van gaudir de valent, us afegim algunes fotos perquè pugueu comprovar per vosaltres mateixos la cara de felicitat.